No em considero una dona feminista radical, ni molt menys. No crec en la imposició de dones per decret llei en empreses, com ara acaba de fer el govern alemany, perquè crec que tothom s'ha de guanyar el lloc. Això sí, sí que crec que el món és encara molt desigual entre homes i dones. Nosaltres hem de demostrar tres vegades més la nostra vàlua i adjectius que aplicats a un home, com ambició, són positius, en les dones tenen una connotació diguem que, no tan positiva. Ara, també crec que moltes vegades, nosaltres mateixes ens mirem massa el melic i, en lloc d'intentar fer alguna cosa, ens queixem. S'ha de reivindicar, sí, però també s'ha d'actuar.
No me considero una mujer feminista radical, ni mucho menos. No creo en la imposición de mujeres por decreto ley en empresas, como ha hecho el gobierno alemán, porque creo que todo el mundo se tiene que ganar su posición por méritos propios. Eso sí, creo que el mundo es muy desigual entre hombres y mujeres. Nosotras tenemos que demostrar tres veces más nuestras capacidades y justificarnos por casi todo, y adjetivos que aplicados a los hombres son positivos, como ambicioso, para las mujeres tienen una connotación digamos que no tan positiva. También creo, no obstante que muchas veces, nosotras mismas nos tiramos piedras a nuestro tejado y, en vez de intentar hacer alguna cosa, nos quejamos. Tenemos que reivindicar, sí, pero también actuar.
I com que això és un blog d'esports, us diré que com a dona, i periodista, en el món dels esports sí que hi ha desigualtat. I no parlo només de les dificultats que tenen els clubs i equips femenins per subsistir i tirar endavant. La manca de patrocinadors és greu. L'altre dia l'entrenador de l'Actel Força Lleida, el Joaquín Prado, es queixava que no hi ha futur, l'equip ha sumat vuit victòries en nou partits. És una ratxa excel.lent, donant espectacle i amb més de 3.000 persones en cada partit, i no saben si l'any vinent podran continuar, en una història que ja dura massa i que fa massa que es repeteix.
Doncs per experiència, la que em dona el fet d'haver anat a veure tota mena d'esports, a qualsevol hora i en qualsevol camp, us he de dir que si per un equip de la LEB el futur és incert, més ho és pels equips femenins.
És molt trist anar a veure un partit de l'Associació Lleidatana i veure les graderies de l'Onze de Setembre amb només familiars i els equips inferiors, o els partits de l'AEM femení a la Segona Nacional, l'equip en categoria més alta de Lleida, amb només 100 o 150 persones. És molt trist llegir que el Tennis Taula Balaguer està acusant el fet de fer una molt bona temporada a la Superdivisió d'Honor Femenina, han anat a Europa, perquè ara han de buscar uns diners que no tenen per no tancar amb dèficit.
Algú em pot dir, això és economia, no té res a veure amb desigualtat. Potser sí, però potser el problema és de fons, perquè costa més veure l'esport femení com a espectacle. Parlem de futbol o d'handbol, estem d'acord que el masculí pot ser més físic, més potent però, tècnicament, hi ha gaires diferències? Perquè ens costa més anar a veure un partit de qualsevol esport femení que un de masculí?
I el que em fa més ràbia com a dona. Res a veure amb economia ni amb diferències tècniques o físiques. Arribar a un partit x (futbol, bàsquet, hoquei, handbol...) i veure que un dels àrbitres és una dona... Automàticament el comentari més sentit esdevé: "mare meva avui la tindrem, mira qui arbitra". I anar sentint durant el partit comentaris de tot tipus en referència a una dona que ha tingut la "valentia", per mi, de voler-se obrir pas en un món d'homes. No li donen ni el benefici del dubte, ni s'esperen que comenci el partit... i homes àrbitres dolents també n'hi ha, i bastants.
En fi, que no són més que paraules però espero que ens ajudin a reflexionar a tots una mica... a mi la primera.
BON DIA INTERNACIONAL DE LA DONA TREBALLADORA
_____________________________________________________
Y como esto es un blog de deportes, os diré que como mujer, y periodista, en el mundo del deporte sí que hay desigualdad. Y no hablo sólo de las dificultades que tienen los clubes y equipos femeninos para subsistir. La falta de patrocinadores es grave, muy grave. El otro día el entrenador del Actel Força Lleida, Joaquín Prado, se quejaba de que no hay futuro. El equipo ha sumado ocho victorias en nueve partidos, en una racha excelente, dando espectáculo y con más de 3.000 personas en el Barris Nord, y no saben si el año que viene podrán continuar, en una historia que ya hace demasiado tiempo que dura y que se repite.
Pues por experiencia, la que me da haber ido a ver toda clase de deportes en cualquier campo y a cualquier hora, os tengo que decir que si para un equipo de LEB el futuro es incierto, lo es mucho más para clubes y equipos femeninos.
Es muy triste ir a ver un partido de la Associació Lleidatana d'Handbol y ver las gradas del Onze de Setembre con sólo familiares y el resto de los equipos de la base, o los partidos del AEM femenino de la Segunda Nacional, el equipo en categoría más alta de los femeninos, con sólo 100 o 150 personas también. Es muy triste leer que el Tennis Taula Balaguer está acusando el hecho de haber hecho una buena temporada, han ido a Europa, porque ahora tienen que buscar un dinero que no tienen para no cerrar el año con déficit.
Alguien me podría decir que esto es economía, que no tiene nada que ver con la desigualdad. Quizás sí, pero quizás es que el problema es de fondo, porque nos cuesta más ver el deporte femenino como un espectáculo. Hablemos de fútbol o de balonmano, estamos de acuerdo que el masculino puede er más físico, más potente.. pero tecnicamente, hay muchas diferencias? Porque nos cuesta más ir a ver un partido cualquiera de deporte femenino que uno de masculino?
Y lo que me da más rabia como mujer. Nada que ver con economía o con diferencias técnicas o físicas. Llegar a un partido x (fútbol, baloncesto, hockey, balonmano...) y ver que uno de los árbitros es una mujer... Automáticamente el comentario que más se escucha es: "madre mía hoy tendremos lio, mira quien arbitra". E ir oyendo durante todo el partido comentarios de todo tipo en referencia a una mujer que ha tenido la "valentia", para mi, de quererse abrir paso en un mundo de hombres. Ni tan solo le dan el beneficio de la duda, ni se esperan a que todo empiece y hombres árbitros malos también los hay, y muchos...
En fin, que no son más que palabras escritas pero que espero que no ayuden a reflexionar un poco a todos... a mi la primera.
BUEN DÍA INTERNACIONAL DE LA MUJER TRABAJADORA
(Les fotografies són de la Claudia Kiessling, de l'Associació Lleidatana d'Handbol)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada